Taxidèrmia El Ciervo, museu

Si ens preguntem quin és l’origen de l’Art de la Taxidèrmia, segurament arribarem a l’antic Egipte on es practicaven els embalsamaments de persones i d’animals.

Pierre Boitard (1789-?), naturalista francès, va publicar el 1825 un manual de Taxidèrmia amb el títol “Manuel du Naturaliste Préparateur, ou l’Art d´empailler les Animaux, et de conserver les Végétaux et les Mineraux”. A la traducció a l’espanyol que va fer Santiago de Alvarado y de la Peña i que es publicà el 1833 podem llegir:

“El arte de preparar ó disecar los animales para conservarlos despues de su muerte, es muy antiguo; pues que frecuentemente vemos entre los aficionados y amantes de historia natural muchas curiosidades, como perros, gatos, peces, gavilanes, y sobre todo ibis, cuya antigüedad se remonta quizás á dos mil años.

El pueblo antiguo más civilizado de la tierra, el egipcio, poseía este arte en el más alto grado de perfeccion, muy superior á nosotros, pues que sus momias, despues del transcurso de tantos siglos, han llegado hasta nuestros tiempos en un estado perfecto de conservacion. Parece que los gaulas ó galos tenian también sus métodos de disecar que nos son desconocidos; porque en las montañas de Auvernia se ha hallado un cadáver embalsamado al modo egipcio, y perfectamente conservado, que se ha depuesto en el gabinete de anatomía comparada en el jardin de las plantas.”

El mateix autor ens explica, més endavant, el procediment d’embalsamament, més o menys acurat, depenent de la capacitat econòmica de la família del mort; i avisa sobre el frau en la comercialització de mòmies falses, per la qual cosa descriu les diferències entre les veritables mòmies i les falses.

L’historiador grec Heròdot (484-430) ja ens descriu els tres tipus d’embalsamament depenent de la classe social a la que pertanyia el mort i, a més, ens descrobeix que els embalsamadors pertanyien a la classe social més baixa.

Durant la prehistòria, els egipcis varen divinitzar els fenòmens naturals dels quals desconeixíen la seva raó, algunes plantes i determinats animals per les seves qualitats o costums. Més tard els déus adopten forma humana (antropomorfisme), però es representen amb caps d’animals. El déu Horus tenia el cap d’un falcó, Anubis tenia el cap d’un gos, Isis o Neftis es representaven amb el cap de vaca, Sejmet amb cap de lleona, el déu Tot amb cap de mico o d’ibis. Els grans déus com Osiris o Ra es representaven en forma d’Au Fènix. A determinades regions s’adoraven més uns déus que d’altres. Com per exemple a Menfis l’animal sagrat era el bou Apis.

Els egipcis creien que després de la mort tindrien les mateixes necessitats i sentiments que a la vida terrenal. D’acord amb les seves possibilitats econòmiques els més rics es construïen les tombes en edificis fets amb materials duradors, i envoltaven el sarcòfag d’aliments, estàtues del mort, monedes i altres ofrenes. És en aquestes tombes on s’han trobat alguns animals embalsamats, representació dels déus, entre els que es troba el més conegut: l’ibis.

El rinoceront de Durer.

A l’any 1515, el Sultà Muzafar II de Gujarat, a l’oest de la India, envia com a regal al rei Emmanuel I de Portugal -que dominava extenses regions en aquell indret- un exòtic animal: un rinoceront. Va arribar a Lisboa el 20 de maig del mateix any. Aviat, el rei de Portugal decidí regalar el rinoceront al zoològic del Papa Lleó X. Els historiadors coincideixen a dir que la notícia de l’animal havia despertat la curiositat a Europa i que fins i tot el rei de França, Francesc I i la seva esposa volien veure’l. Als ports de França i Itàlia s’esperava l’animal amb ansietat.

Ja no hi ha més coincidències. Segons la majoria dels historiadors, l’animal va caure a l’aigua durant les maniobres de descàrrega al port de Lisboa i es va afogar. Altres afirmen que el rei de Portugal va enfrontar el rinoceront amb un dels seus elefants, tot recordant el que havia escrit el romà Plini el Vell (23-79) a la seva “Historia Naturalis” (77), que aquests dos animals eren grans enemics. Aquests darrers asseguren que el rei de França va veure l’animal al port de Marsella, i que el vaixell s’enfonsà abans d’arribar a Itàlia.

Una de les grans passions del pintor i gravador alemany Albrecht Dürer (1471-1528) foren els animals. Per les seves formes, estètica i harmonia. Era capaç de caminar dies i dies per dibuixar una balena o una morsa. Dürer no va veure aquell rinoceront però el va dibuixar. Va fer còpies de la xil·lografia i les va vendre. Va fer un bon negoci. Els alemanys apenes teien l’ocasió de veure animals d’altres continents.

Els investigadors i estudiosos no es tornen a posar d’acord. Uns diuen que el va dibuixar un portuguès i el dibuix li va arribar a Dürer; altres, que va ser un amic alemany del pintor el qui va veure l’animal al port de Lisboa, i li envià una carta amb la descripció del rinoceront; hi ha qui assegura que l’amic del pintor alemany va fer un esborrany de dibuix i li envià.

Mirant el dibuix i llegint la descripció que el pintor va escriure en el mateix gravat, certament es pot assegurar que Albrecht Dürer no el va arribar a veure.

Marco Polo (1254-1324) va descriure els rinoceronts. A més, sembla que aquest animal és l’origen del mite de l’unicorn.

Pero, per què expliquem aquesta història?

Hi ha qui assegura que l’animal només es va poder treure de les aigües del port de Lisboa mort, i que el rei de Portugal el va fer dissecar.

Si algú coneix la veritable història d’aquell animal i, si es va dissecar o no, us agraïrem que ens ho feu saber.

El dibuix original es pot veure al Museu Britànic de Londres.

De Cartago fins el segle XX: algunes cites.

L‘Art de la Taxidèrmia tal i com la entenem a l’actualitat, és a dir, preparar els animals per a conservar-los amb l’important detall de donar-los aparença de vius, és una tècnica molt més recent. Quan neix? Exactament no ho sabem.

“El Periple de Hannon” és un escrit que descriu el viatge que el rei cartaginés Hannon va fer l’any 425 a.C. L’expedició fenícia de seixanta vaixells i trenta mil persones sortí de Cartago (l’actual Tunis) i arribà fins al Golf de Guinea, on caçà tres “dones pel·ludes” que els seus intèrprets anomenaren goril·les. Les varen escorxar i s’endugueren les tres pells cap a Cartago. La mitologia arriba a identificar aquestes tres pells -que s’afirma que s’arribaren a exposar al temple de Melkart- amb les deesses gregues anomenades Gorgones.

Però és clar, l’home primitiu ja utilitzava les pells d’animals per abrigar-se.

Segons el reconegut metge d’origen grec Claudi Galeno (130-199) -que vetllà per la salut dels emperadors romans Marc Aureli i Lluci Veri-, Heròfil (335-280) metge també d’origen grec i considerat el pare de l’anatomia científica, va ser el primer en dissecar tant animals com éssers humans. Tot i això, s'ha de fer constar que, tot sovint, es confon dissecar amb disseccionar.

Sabem que el filòsof grec Aristòtil (384-322) va dedicar una època de la seva vida (coneguda com a 3ª època) al cultiu de la ciència positiva, especialment la Biologia. Va escriure algunes obres sobre la història, parts, moviments i generació dels animals. En cita unes 500 espècies, de les que ell personalment va arribar a dissecar unes 50.

Hem comentat que hi ha una petita possibilitat que el rinoceront que dibuixà Dürer a l’any 1515 s’arribés a dissecar.

William Shakespeare (1564-1616) a l’escena 1ª de l’acte 5è de la seva obra “Romeu i Julieta”, per veu de Romeu ens explica que aquest recorda un boticari que a la seva botiga hi tenia penjada “una tortuga, un caimà dissecat i diverses pells de peixos deformats”.

Oliver Davie (1856-1911), al llibre “Methods in the art of Taxidermy” (1882), ens explica la història d’un noble holandès que posseïa, a principis del segle XVI, una bona col·lecció d’ocells exòtics provinents dels intercanvis comercials amb les Indies Orientals. Degut a un incident amb el sistema que mantenia l’aviari a una adequada temperatura, els ocells varen morir. Aquest noble d’Amsterdam, veient perillar la seva extensa col·lecció d’ocells, va consultar amb els farmacèutics de la seva ciutat sobre la manera de conservar els ocells morts, i decidíren tractar les pells amb espècies de les Indies. Es varen fil-ferrar i es muntaren representant com si estiguéssin vius. Durant molts anys aquesta va ser l’afició del noble holandès.

L’escriptor francès Juli Verne (1828-1905) a la seva obra “Vint mil llegües de viatge submarí” (1870) posa en boca del protagonista: “Vaig donar l’ordre d’enviar a Paris el meus fards d’animals dissecats i de plantes seques...”.

Però cent anys abans, a mitjans del segle XVIII, ja comencem a trobar bibliografia sobre Taxidèrmia i, per tant, coneixem clarament la seva existència i els seus procediments.

Les peces de Taxidèrmia més antigues conservades.

L’animal naturalitzat més antic que es conserva encara ara és un hipopòtam que s’exposa a la Sezione di Zoologia La Specola del Museo di Storia Naturale dell’Università degli Studi di Firenze a Itàlia. Aquest hipopòtam, encara que no es massa significatiu científica i estèticament –tal i com confessa el mateix museu-, és interessant donat que, com hem dit, es tracta del treball de taxidèrmia més antic que es conserva. Va ser donat al Gran Ducat durant la segona meitat del Settecento, i durant uns anys va ser exposat al Giardino di Boboli. Aquest hipopòtam ja figurava al catàleg-inventari que Giovanni Targioni Tozzetti, metge i director de l’Orto Botanico va fer el 1763 dels objectes d’Història Natural que es conservaven a la Galleria Imperiale de Florència. El 1775 amb els fons de la Gal·leria Imperial es fundà l’actual Museu. El Dr. Robert W. Schufeldt, de la Smithsonian Institution (Museu Nacional del Estats Units), escriu a finals del segle XIX que aquest rinoceront va ser muntat originàriament pel museu d’Ulisses Aldrovandus a Bolònia, i que data del segle setze.

A Espanya, el 1772 el rei Carles III creà a Madrid el Real Gabinete de Historia Natural. A finals del segle XVIII es va fer una doble realització: es dissecà sencer i es muntà l’esquelet d’un elefant indi. El 1813 el museu fou saquejat per les tropes franceses a la seva retirada, i pel mateix taxidermista del museu, el francès Pascal Moineau. Es varen reclamar les peces robades, i a l’any següent només es retornaren part d’elles. A partir del 1815 aquest museu s’anomenà Real Museo de Ciencias Naturales, i a partir de 1913, Museo Nacional de Ciencias Naturales. Encara avui es conserva aquest elefant.

A França, la primera naturalització de l’actual Muséum National d’Histoire Naturelle coneguda és un rinoceront d’Àsia que era propietat del rei Lluís XVI i que es va dissecar l’any 1793. Actualment s’exposa a la Gran Galeria de l’Evolució. Abans de la seva obertura a l’any 1793, aquest museu ja comptava amb vuitanta espècies de mamífers, dissecats durant el segle XVIII.

La primera bibliografia sobre Taxidèrmia

La bibliografia més antiga que podem trobar referent a l’Art de la Taxidèrmia no és massa abundant.

El físic Edward Bolnest publicà a Londres el 1672 un treball amb el títol “Aurora Chymica: or a rational way of preparing animals, vegetables and minerals, for a Physical Use ...”. Aquest títol ja ens indica que no estem parlant de Taxidèrmia, sino que del que es tracta és de conservar els animals o les seves parts per a un posterior ús de la ciència.

Els principis de la taxidèrmia estan lligats a les necessitats científiques i naturalistes. Durant el Renaixement els naturalistes identificaven els animals que s’havien descrit des de l’Antiguitat i les enriquien amb les seves pròpies observacions i comentaris. A partir del segle XVII els estudiosos de la natura treballen cada vegada menys amb idees preconcebudes i es bolquen en una zoología més científica. Al segle XVIII, la necessitat de conèixer la Història Natural incita als governants a ordenar expedicions científiques a les terres exòtiques descobertes a partir del segle XVI. Els naturalistes dibuixen i expliquen, en obres que es publicaven al seu retorn, la fauna i flora que es trobaven a les noves regions del món. A més, les colònies proveïen d’objectes les coleccions d’Història Natural que molts afeccionats, la majoria rics, acumulaven en museus privats. És en aquest segle XVIII on trobem les primeres publicacions més directament relacionades amb l’Art de la Taxidèrmia.

A tall d’exemple es pot citar a René Antoine Ferchault de Réaumur (1683-1757), matemàtic, físic i naturalista francès, conegut per haver inventat el termòmetre d’alcohol, qui publicà el 1748 al volum anual de “The Philosophical Transactions of the Royal Society of London”, un escrit sobre els diversos mètodes de conservar ocells morts, mètodes que també poden ser emprats per a quadrúpedes, rèptils, etc. Réaumur posseïa una bona col.lecció d’ocells dissecats.

Karl von Linné (1707-1778), reconegut naturalista suec i professor de la Universitat d’Upsala, autor del sistema binari Systema Naturae que durant segles ha classificat la fauna i la flora d’arreu del món, publicà el 1753 un treball amb el títol ”Instructio Musei Rerum Naturalium” en el que donava instruccions als expedicionaris a les colònies sobre com s’havien de preparar els objectes d’Història Natural amb la finalitat de que arribéssin al Museum Rerum Naturalium -que ell fundà a Upsala el 1744- en condicions de ser estudiats pels naturalistes. Aquests quaderns amb instruccions escrits per naturalistes són molt freqüents. I encara a principis del segle XX coneixem força museus d’occident que les editen.

Un altre exemple destacable és François Étienne Turgot (1721-1788), marquès de Sousmont, cavaller de l’ordre de Malta, soldat i viatger, governador de la Guaiana entre els anys 1764-65 i germà del conegut ministre d’economia del darrer rei de França, qui publicà a Paris el 1758 una “Mémoire Instructif sur la manière de rassembler, de préparer, de conserver et d’envoyer les diverses curiosités d’histoire naturelle”.

L’abat francès Denis Joseph Manesse, publicà a Paris l’any 1787 un llibre titulat “Traité sur la manière d’empailler et de conserver les animaux, les pelleteries et les laines”. Aquest llibre comptava amb el vist-i-plau de la Académie Royale des Sciences i l’abat Manesse el dedicava a Mr. Daubenton, Doctor en Medicina, membre de la Académie des Sciences i, entre altres càrrecs, conservador de la col·lecció del rei de França. Aquest manual és considerat per la majoria de taxidermistes d’arreu del món com el primer tractat de Taxidèrmia. En aquest llibre de dues-centes pàgines s’explica la forma d’escorxar, tractar les pells i farcir els mamífers, els rèptils i els ocells i, com a curiositat, dedica un capítol a “la manière de faire des yeux imitant parfaitement la nature”.

A Espanya, el primer llibre de taxidèrmia que es coneix és una traducció de l’any 1833 que va fer Santiago de Alvarado y de la Peña, “escriba de S.M. y del ilustre Colegio de Madrid”, d’una obra francesa escrita pel naturalista Pierre Boitard i publicada l’any 1825 a Paris amb el títol ”Manuel du Naturaliste Préparateur”. Aquest manual francès, el primer “best seller” de la taxidèrmia, es va anar actualitzant i reeditant successivament. La darrera edició de la que tenim notícia és de 1981.

Altres títols força coneguts i influents dels inicis de la bibliografia sobre Taxidèrmia són “Anleitung zum Ausstopfen und Ausbewahren der Vögel und Säugerthiere” de l’alemany Georg Bekker Pistorius (Darmstadt, 1799); “Méthode de préparer et conserver les Animaux de toutes les classes” de Pierre François Nicolas (Paris, 1801); o “L’art d’empailler les oiseaux” de Hénon y J. P. Mouton-Fontenille (Lyon, 1802).

Tècniques d'adob i preparació de les pells.

Situat l’inici de la Taxidèrmia, com avui la coneixem, a cavall dels segles XVI-XVII, ens centrarem en les tècniques i en els aconteixements que marquen l’evolució d’aquest Art.

L’escorxat de les pells sempre s’ha fet d’una forma similar, però han variat molt les fòrmules que s’han utilitzat a l’hora de tractar les pells per a conservar-les i intentar acabar amb el perill que suposa la voracitat d’insectes i corcs.

Els egipcis utilitzaven olis i essència de trementina, a més de la sal.

Hem comentat que el noble holandès del s. XVI feia servir les espècies de les Indies per conservar les pells dels seus ocells exòtics morts.

A les primeres fòrmules (s. XVIII) trobem que les pells d’ocells es vernissen amb preparats (Kuckham, 1770) que tenen com a components el pebre negre, el tabac, la sal, la calç, l’alum, “flors” de sulfur, etc. Les pells dels mamífers es submergien en banys (Manesse, 1787) fets a base d’aigua, sal , alum de roca (sulfat d’alumini) i “crema” tàrtara. Com a curiositat, la fòrmula d’aigua, sal i alum de roca com a bany per les pells dels mamífers ha aparegut continuadament a molts manuals i la trobem fins els anys seixanta del segle XX.

A principis del s. XIX quasi totes les fòrmules de compostos preservatius per a les pells (sobretot d’ocells) contenen arsènic (blanc, groc o vermell), calç, “vert-de-gris”, i altres substàncies tòxiques, que es barrejaven amb aigua per facilitar la penetració a la pell. La majoria d’autors prevenen de la perillositat que suposa respirar les partícules d’aquests verins. S’abandona progressivament l’ús de la sal donat que, amb el temps, atreu la humitat i és corrossiva amb els fils-ferros.

Una revolució en aquest camp va ser el “sabó arsenical” que creà Jean Baptiste Bécoeur (1718-1777), famacèutic de Metz, i que provocà debats a la seva època (“Journal de Physique”, 1774). Aquest sabó era una barreja feta a base d’arsènic blanc, calç, sal tàrtara, sabó i càmfora. De seguida s’utilitzà al Museu d’Història Natural de Paris.

A mitjans del s. XIX, es comencen a utilitzar fòrmules conservants no verinoses, fetes amb tanins, pebre vermell, càmfora i alum. Per la seva eficàcia, el “sabó arsenical” es continuarà utilitzant fins ben entrat el s. XX.

Al 1943 el nord-americà Leon Luther Pray a “Taxidermy” destaca la utilització del bòrax en pols i de les solucions saturades de bòrax com a conservant de les pells. El bòrax en pols es continua utilitzant, encara ara, per a conservar les pells dels ocells i petits mamífers.

Tot i que durant el segle XX l’adobat industrial de pells es revoluciona amb el curtit amb sals de crom, el curtit de la pell per a taxidèrmia requereix una elasticitat que el crom no aporta. A mitjans dels anys setanta s´abandona el curtit amb sal, alum de roca i aigua, i les pells de mamífers es curteixen amb tècniques artesanals, utilitzant les fòrmules de la industria del cuir, i substituïnt les sals de crom pels sulfats d’alumini.

Tècniques de farcit.

Al principi, els ocells i mamífers petits es fil-ferraven i després s’omplien d’espart, cotó o altres materials. Pels animals més grans es feia un “esquelet” de fusta i fil-ferro, i després s’envolcallava amb estopa, virolles de fusta, etc., fins aconseguir la forma de l’animal i, després es muntava la pell a sobre.

A mitjans del s. XIX l’alemany Philipp Leopold Martin desenvolupa la tècnica de la “dermoplàstia” que s’aplica als grans mamífers. Aquesta tècnica, més llarga i laboriosa, consistia a fer una escultura acabada en escaiola. L’interior d’aquesta escultura també contenia una estructura de ferro i fusta. Aquesta tècnica aviat es va estendre a la resta d’Europa i als Estats Units.

També a mitjans del s. XIX s’abandona el fil-ferrat previ i posterior farciment dels animals petits, i es generalitza la confecció prèvia d’un cós del mateix tamany, fet amb virolla de fusta o estopa i fil ferro, que després s’introduïrà dins la pell escorxada i tractada. Aquesta tècnica es manté a l’actualitat.

A finals dels seixanta i principis dels anys setanta del passat segle XX, les pells dels grans mamífers es munten sobre escultures fetes amb fibra de vidre i buides de l’interior. Es buscava rebaixar el pes dels treballs.

A partir de 1970 s’estén l’ús de l’escuma de poliuretà rígid. Aquest material aportava alguns avantatges més. A la seva lleugeresa s’afegeix la possibilitat de escolpir-lo fàcilment (tallar, llimar, esmerilar, etc). En principi, s’escolpien els animals a partir d’un bloc, peró aviat, la repetició del mateix treball a l’hora de fer escultures d’un mateix tipus d’animal, convidava que cada taxidermista fés l’escultura una sola vegada i després, a partir d’aquesta, fabriqués un motlle en fibra de vidre, per fer-ne còpies. Quasi la totalitat de taxidermistes posseeixen a l’actualitat motlles en fibra de vidre de les espècies més comunes, amb diferents talles i posicions, el que permet obtenir les escultures directament i només haver de fer retocs per ajustar les pells adobades al cim.

Els ulls de vidre encara es fabriquen com ens ensenyava l’abat Manesse a finals del segle XVIII. A partir dels darrers anys vuitanta, per als grans mamífers es generalitza l’ús d’ulls de fabricació industrial i pintats a foc.

Els taxidermistes actuals es “fabriquen” els paladars i les llengües amb polièster, resina o silicona i, progressivament van abandonant també l’escaiola.

Actualment, la indústria proveïdora -sobretot nord-americana- pressiona per vendre escultures de poliuretà de petits mamífers, ocells, i peixos, boques de mamífers de plàstic, potes d’ocells de plàstic i becs de resina, que substituieixen les originals, etc. No té cap sentit. A més de desvirtuar l’art de la taxidèrmia, dificulta i complica el treball.

També a l’actualitat encara trobem algun taxidermista que repúdia l’us del poliuretà. Això tampoc té gaire sentit.

Humilment creiem que s’ha de cercar l’equilibri entre la continuació del treball artesà i la utilització dels nous materials que faciliten aquest treball.

tornar